Temps de músics i capellans




ORIOLA VELLÓ, Frederic: Temps de músics i capellans: L’influx del motu proprio Tra le sollicitudini a la diòcesi de València (1903-1936), (Bitàcola Musical; 2), València: Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, 2011

El 22 de novembre de 1903, el papa Pius X, sorprenia tot l’orbe catòlic amb la publicació del motu proprio Tra le sollicitudini sobre la música sagrada. Aquest text pretenia reformar la música religiosa per a què recuperés l’esplendor del passat, condemnant els vicis que sofria i alliçonant sobre quin era el veritable camí a seguir, sent al remat un document imprescindible per conèixer l’evolució de la música religiosa durant la contemporaneïtat.

Però aquesta dada, que en un principi podria ser vista com llunyana en el temps i l’espai, cal relacionar-la però, amb el paper que a ca nostra exercirà l’església catòlica fins la dècada de 1960, especialment a les zones rurals, on aquesta institució era l’encarregada de regular les pràctiques morals i litúrgiques, establir el calendari de treball i el de les festivitats, i servir com a epicentre de la comunitat.

Doncs en aquesta societat l’església tindrà molt a dir, sobretot en la seua relació amb el moviment associatiu musical dels nostres pobles. Bandes de música, cors religiosos, rondalles, orfeons... acabaran establint una relació amb l’estament eclesiàstic, interactuant, col·laborant unes vegades voluntàriament i enfrontant-se acaloradament d’altres. Així en aquest context social, l’anunci reformador impulsat pel papa Pius X no podia passar desapercebut, ja que una reforma que pretenia ser universal, tard o d’hora havia d’acabar arribant a les nostres comarques.

Fet i fet el present treball ens serveix per acostar-nos a les repercussions que aquesta reforma musical tindrà a la diòcesi de València, una de les més grans de l’Estat espanyol, tot estudiant els seus efectes en l’arc cronològic entre 1903 i 1936, on identifica els tres col·lectius que sofriran de ple la mesura, com seran els capellans diocesans, les bandes de música i els cors religiosos.

El treball queda estructurat en huit apartats: els dos primers serveix com a introducció tant de la metodologia emprada, com d’esbós de la relació existent al segle XIX entre les societats musicals i l’estament eclesiàstic. El tercer, quart i cinquè apartats aborden les repercussions dintre de l’església valenciana, amb la creació de la Comissió diocesana de música sagrada com a entitat garant de la reforma; les transformacions experimentades en la docència de la música religiosa a la Universitat Pontifícia de València- Seminari Diocesà; i finalment, presentant la situació de la música en el marc dels capellans diocesans, un conjunt heterogeni conformat tant pels defensors de la reforma, com pels opositors, així com d’altres que l’assumpte no els generava ni fred ni calor. El sisè apartat, mostra la situació en que quedà l’associacionisme bandístic arran d’aquest document, entitats que fins eixa data acompanyaven la litúrgia i que d’ençà quedaran prohibides. Mentre al setè s’aborda l’influx sobre els cors religiosos, on cal destacar la prohibició explícita de la participació de les dones als mateixos, gènere predominant en esta classe d’agrupacions musicals. Clou el treball un ample annex documental, amb diferents textos relacionats, així com diverses decisions de la Comissió diocesana de música sagrada, o un llistat amb informació biogràfica sobre els capellans músics que estaven en actiu a la diòcesi.

L’objectiu final serà el de constatar la profunditat que la reforma acabarà assolint en la diòcesi de València, l’evolució que s’experimentarà, i els suports i detractors que sorgiran a l’ombra de la mateixa.