dilluns, 7 de març de 2016

Mascletejant



Arribat març esclata la primavera valenciana. Certament ha estat un hivern estrany i suau. Una espècie de continuació tèrmica de la tardor. Potser l’oratge està boig o sols és el maleït canvi climàtic. També potser que el temps reflexe el sainet que els polítics del nostre Estat protagonitzen cada dia en els mitjans informatius... Sainet que per cert, cada vegada m’avorreix més!

M’agraden les primaveres. Sempre se m’han entoixat que són un temps d’esperances i de nous projectes. València resplendeix com feia anys. Segurament siga la meua visió subjectiva però la trobe més bonica que mai. De fa un temps vaig decidir aventurar-me a descobrir la ciutat amb ulls de turista, aixina que aprofite ratets perduts per visitar algun dels seus raconets amagats.

Sense anar més lluny, ahir a més d’assistir a la sacro-santa mascletada i camejar per la ciutat, aprofitàrem per visitar la restaurada església de Sant Nicolau. Una gran experiència. Asseguts en un dels seus bancs vam contemplar bocabadats eixe sostre barroc acaramullat de sants i imatges celestials. Al cap d’una estona emergírem al carrer Cavallers sobre-informats i atarantats amb l’anomenada “Capella Sixtina Valenciana”.

Certament València la trobe espectacular. Potser siga la meua visió subjectiva de la ciutat o de la vida. Potser siga, simplement, perquè estàs tu. Però xe, m’encanta aquesta primavera valenciana...

divendres, 12 de febrer de 2016

Recomanem: No em diga això




Sempre que presente a aquest autor m’agrada començar de la mateixa manera. Sico Fons és el pseudònim literari de Francesc Antoni Asensio Fons. Un amic i escriptor de Tavernes de la Valldigna, de la veïna comarca de la Safor.

A Quatretonda ja el coneguem puix ha vingut a presentar algunes de les seues obres. Entre elles podem citar Un estiu a l’infern (La Busca Edicions, 2010), Humors agres (Edicions del Bullent, 2012) o la recopilació d’articles d’opinió Genocidi (in)visible (Voliana Edicions, 2012).

A ell li agrada afirmar que degut a certa tirada a la badana i a la mandra deixà els estudis. Ara bé la manca d’aquesta educació acadèmica no li impossibilita per ser  un lector empedreït i un escriptor incansable. A hores d’ara ja atresora una abundant producció formada per novel·les, narrativa breu i articles.

Al meu parer i no em canse mai d’afirmar-ho, el seu estil literari el situaria a cavall entre la desesperança existencial de Charles Bukowski i l’estima a la terra de Toni Cucarella.

No em diga això (Edicions La Xara, 2015), es tracta d’una recopilació de disset textos breus amb diverses extensions. De xicotetes píndoles farmacològiques de temàtica variada que ens descriuen des de la brutalitat de les guerres, fins al poder catàrtic del desamor, la perplexitat, l’estranyesa o el desfici que provoca la realitat actual en l’ésser humà. Necessitem agarrar-nos com siga a alguna cosa sòlida que done sentit a les nostres vides; el problema, potser, és que sovint aquestes coses solen ser com els claus roents. Ens cremen.
  



 

dissabte, 6 de febrer de 2016

Barcelona



Fa un parell de setmanes vaig decidir aventurar-me a descobrir Barcelona. Feia anys que tenia aquesta assignatura pendent i en un exercici de coneixença em vaig plantar en un Talgo a la Ciutat Comtal. Dos eres les premisses bàsiques: visitar les Rambles i passejar pel parc Güell. I paga la pena dir que m’embadalí.

Perdre’s pel barri Gòtic a l’aixopluc de la Catedral i del Palau Reial. Vagar amunt i avall per Montjuïc als peus del Museu Nacional de Catalunya i de la Ciutat Olímpica. Visitar les restes arqueològiques del Born i camejar pel parc de la Ciutadella. Contemplar la Sagrada Família i fer-se selfies sota l’Arc de Triomf i de l’estàtua de Cristòfol Colom van ser una gran experiència turística.

Certament la situació política de l’Estat, amb l’actual buit de poder, ha convidat a tindre aparcada la qüestió sobiranista catalana. Ara bé m’encuriosí contemplar el nombre desorbitat de senyeres i estelades que acaramullaven els carrers barcelonins. No vaig ataüllar cap finca que no lluís algun d’aquests símbols identitaris i reivindicatiu.

Llàstima que l’establishment econòmic i polític del nostre Estat no vulga entendre aquest assumpte. No tinc cap mena de dubte que si s’arbitrés una solució a la quebequàs o a l’escocesa l’assumpte es resoldria en favor dels sectors unionistes. Ara bé Madrid no és Londres ni Ottawa, pel que eixe plantejament dialogant és impossible a ulls dels governants que habiten la villa y Corte.

Certament una gran estada. Immillorablement acompanyat amb un dels millors guies que he conegut, qui amb paciència i temprança em descobrí una ciutat meravellosa. Tot un plaer.